2010-04-07

La forèst magica (n°26)

I a bòn pro que lo temps que dise es aplombat
jot l'amolonament dels sègles qu'an tombat;
- Agachatz! - Lo dardalh dau sorelh abarreja
sa jòia treslusenta a l'ombrum fresc e gai
d'un sèrre forestièr, que lo vent que l'aureja
assabralha d'un bram cantaire, e que ribeja
lo bronzin de la mar que raiva dòrs enlai!

Sus la mar movedissa e pampalhejarèla
que giscla en grumejant sas èrsas qu'atropèla
l'espandida dau cèl bluieja lindament,
e, per apasimar l'onda que s'entantina,
l'adrech vers la calanca aclina doçament
de boscasses ramats, que son regrelhament
verdeja ta fonzor corosa, ò mar latina.

Entretant que l'estiu crema lo cabelh ros
la prima i espelís jot lo bòsc fresqueirós:
quand lo sorelh dins el colina una esclairida,
se muda en escaborn l'arsura de son fuòc:
darrièrs se vei, sobrant la plana agibassida,
un puòg rufe enautar sa lausa enregdesida
- rufe e fièr coma tus, país de Lengadòc!

Sordissent, en plen lum, d'entre d'asclas de bauces,
davalan, d'amondaut, regde coma d'ulhauces
a rajòls clarinèls de flums'scarrabilhats
son aiga penjarèla e neblosa esfolissa
sa polsa floquejanta als penjals rascollats;
puòi, per se solombrar s'abrivant als valats
se ié debana, adonc, siava, apigrida e lissa.

I agrada d'aliscar sos ribeirés florits
que minhòta en passant de son cascalh que ritz.
Çò qu'alenan d'odors lo boscatge e la prada,
amai lo pin negràs que trauca lo cèl clar,
l'erbeta trainarèla e l'aubrilha adrechada,
lo flume acampa tot, e vai, de rebalada,
l'engorgar dins l'immens amarum de la mar.

L'encontrada tant bèla embé sa mar tant blava
èra coma un celèstre a l'uòlh que la mirava.
- Mas lo gasolh de l'onda e lo mormoladís
dels aubres, brandussats de l'aura friarèla,
nimai lo caumanhàs dau cèl que replendís
son pas lo pus grand gaug per lo que se gandís
vèrs la forèst clausida e vòu trevar per ela.

Se ié flaira e vei pas que l'ombra solament
o l'arrajada dau sorelh que, per moment,
lambreja sus lo ram ont l'aucelilha canta
la siava joventut de l'an au mes de mai:
- una viva novèla, urosa e festejanta,
i espompís lo trelutz de sa glòria emmascanta;
qu'un regardar tant bèu digús n'a vist jamai.

Loís-Xavièr de Ricard